Visca el Barça i visca Catalunya lliure

Carta de l'Enric Martínez Romero

Si hi ha una dues coses que m'emprenyien per sobre de tot, són aquestes, en primer lloc, que m'enganyin, en segon lloc, que em prenguin per estúpid.

Això és el que fan contínuament els "personatges" que fan política al PSOE de Catalunya i arreu d’Espanya, ben poc m’importa que ho facin a fora, però que ho facin aquí no ho tolero.

Primer engany, de tants: "Fets, no paraules". De paraules és normal que no n'hi hagi, així que ja sabem que respecte això no cal que ens preocupem, ja sabem com és en José Montilla, el problema és que de fets que demostrin que ell és el President de la Generalitat de Catalunya...encara menys.

Segon engany: "Si no hi vas, ells tornen", ja hem vist què ha passat al País Basc, PS”E"(?)-EE+PP=qui NO havia de tornar?
Tot per tal d'acabar amb el nacionalisme que defensen al País Basc el PNB i d'altres, que no són al pacte i fer el mateix aquí, primer creant divisió pactant amb els "independentistes" per tal d'afeblir el nacionalisme català, i un cop generada la divisió...anar a tocar el PP català i per extensió l’espanyol, sabeu per a què? Llegiu doncs, la jugada és ben clara.

http://www.lavanguardia.es/politica/noticias/20090525/53709506981/montilla-planteo-una-entente-al-pp-catalan-para-hacer-la-pinza-a-ciu-psc-camacho-generalitat-sanchez.html

Tercer engany: Ocultar de la papereta de vot que distribuiran a Catalunya a la ministra reprovada pel Parlament de Catalunya, Magdalena Álvarez, per la seva gestió pèssima en el TAV a Catalunya i els rodalies, aquesta senyora, va de número 3 en representació d’Espanya, a les butlletes d’aquí no hi apareix, només noms catalans, els quals no citaré ja que crec que ja els estic fent prou publicitat, si a tot això hi sumem el fet que el “nostre” President pensa que a Europa no hi hem d’anar a defensar el català...poques opcions clares queden.

Respecte la segona cosa que m’emprenya, tal i com he dit abans, és que insultin la meva intel·ligència i la de la resta de la gent, com? Amb uns cartells que ensenyen diverses cares de persones que ho poden haver fet millor o pitjor segons cada punt de vista individual, però d'allà a jugar amb els seus rostres amb un fons vermell... jo en dic terrorisme electoral. Juguen a difondre la por entre la gent dient, "nano!, que si no ens votes mira què passarà a més gran nivell, eh?", això és una campanya? on és la presentació de les seves propostes? (si és que n'hi ha...), on són els missatges que teòricament han de ser constructius en favor d'una democràcia de ple dret?

Ben poc els importa, un cop que ja tenen la poltrona, comptant que hi ha un elevat nombre de persones que no voten a les Europees per manca d'identificació amb el projecte, l'únic interès que tenen és seguir asseguts a ella i seguir generant por entre la resta per tal que el missatge segueixi calant, aquest tipus de campanya per desgràcia també l'han seguit altres partits, els joves d'ERC per a ser més concret.

Per desgràcia cal dir que a les eleccions estatals els va funcionar molt bé aquest tipus de campanya...tan bé que s’han pogut permetre el luxe de callar i no dir res quan el PP ha enviat al Tribunal Constitucional el nostre Estatut, quan les seves paraules varen ser... “Apoyaré el estatuto que salga del Parlamento de Cataluña”, tothom sap que la independència dels tres poders que dicta la constitució, el poder judicial, el legislatiu i l’executiu és nul·la i falsa, ja que l’elecció dels seus membres sempre és vinculada als aparells dels partits...i que ells no han fet res per tal de resoldre l’assumpte.

Les preguntes que em sorgeixen, si els “coordinadors de campanya” d’aquests partits pensen que el coeficient intel·lectual dels seus votants és tan baix que poden jugar amb instints tan primaris com la por...com acabarem si realment és així? O és que són ells qui no donen per a més?

Seguiu animant als vostres amics i coneguts al Facebook a incrementar en nombre de participants la nostra causa comuna, exigim la creació del DNI CATALÀ!!

Felicitacions als culés pels dos campionats, a veure si cau la tercera copa demà...i als pericos per haver salvat la temporada.

Salut! Enric

El català correcte és cosa de tots

Editorial de Raco Català, La xiulada els descol·loca

Quanta raó que té en Guillem, autor de l'editorial de dilluns, 18 de maig de 2009 al Raco Català.
Us la recomano, va que tampoc es tant llarga!, val la pena.
Doncs aquí us la deixo.

L'espectacular xiulada que aficionats catalans i bascos van dedicar a l'himne i al rei espanyol a la darrera final de copa a Mestalla, a València, els ha descol·locat. Als espanyols i als seus mitjans, vull dir. A una gran majoria d'ells els va agafar per sorpresa; s'acabaven d'adonar, literalment, de l'existència d'un sentiment que no s'identifica amb l'espanyolisme ni amb la nació espanyola. No és que ho fessin veure, és que realment no entenien la desafecció. El xoc amb la realitat va ser notable; és el que té nodrir-se exclusivament de premsa espanyol(ist)a, aquella premsa i aquells mitjans que consideren que el sentiment independentista és marginal a Euskal Herria i al nostre país.

La televisió pública espanyola va maldar per intentar amagar la xiulada [vídeo], però això en plena explosió de la societat de la informació, no només és absurd, sinó contraproduent, i amb la seva acció va donar a la xiulada una repercussió molt més gran de la que hauria tingut. La gran majoria de mitjans i aficionats espanyols van reaccionar amb ira en aquesta topada amb la realitat. La notícia sobre la xiulada va ser comentada pels lectors dels mitjans espanyols esportius (Marca o AS) més del triple de vegades que la notícia que feia referència al mateix partit, i la majoria de comentaris anaven de l'estupor més absolut a la indignació més radical, amb peticions d'expulsió de la competició del Barça i de l'Athlètic de Bilbao per a futures temporades. A la Cadena COPE van afirmar que s'havia humiliat l'himne "nacional", i a la Ser afirmaven que era la versió de l'himne "més xiulada".

Una consigna molt repetida era que, amb la xiulada, el públic assistent havia barrejat política i esport. Ja el tenim ací, el famós argumentari espanyol segons el qual no es pot barrejar política i esport ... si no ets espanyol(ista). En canvi si juga la "selección de todos" o l'Alonso, no passa res. Es pot barrejar alegrement, tal i com ja hem evidenciat en altres ocasions. I encara més, què hi pinta l'himne espanyol en una competició entre clubs? No és barrejar política i esport, això? I perquè xiular un himne és barrejar política i esport, i aplaudir-lo no? Estar-hi en contra és política i estar-hi a favor no ho és? No té massa sentit. Les mateixes seleccions nacionals, ja ho hem dit en alguna ocasió, són l'exemple perfecte de com barrejar política i esport. Els Jocs Olímpics en són un bon paradigma.

La crítica espanyola s'ha enfocat també a criticar el fet en sí de xiular un himne. S'ha considerat una "manca de respecte" molt greu, una veritable ofensa que "no s'ha de fer" contra cap himne, encara que s'hi estigui en contra. Segurament tota aquesta gent deu tenir amnèsia, perquè en el darrer partit entre les seleccions d'Espanya i Turquia, els espectadors espanyols van dedicar una important xiulada a l'himne turc. Si fa no fa el mateix que van fer amb l'himne anglès fa alguns mesos, en un Espanya-Anglaterra. La coherència per davant de tot.

Una altra pregunta molt repetida era també la de perquè Barça i Athlètic participen a la copa espanyola si no senten com a propi l'himne espanyol. I ho han dit sense ni plantejar-se que és Espanya qui impedeix a catalans i bascos tenir seleccions nacionals oficials, i que precisament per això uns i altres es veuen abocats a competir als tornejos espanyols.

Al final, però, cap mitjà espanyol s'ha preguntat el perquè d'aquesta reacció del públic basc i català. S'han centrat, com sempre, a criticar de manera furibunda l'esbroncada a l'himne, insinuant fins i tot que s'hauria d'haver aturat el partit, tal i com afirmen incontables missatges dels lectors. Però no s'han parat a pensar el perquè d'aquesta desafecció. Submergits dins la seva bombolla mediàtica que apunta directament cap a qualsevol tema que se surti del nacionalisme espanyol, i que minimitza qualsevol altra opció, no s'han arribat ni a plantejar que el problema de fons tingui una base sòlida.

El director del diari espanyol El Mundo, Pedro J. Ramírez, ho comentava (vegeu-ne el vídeo), entre cites i moment llagrimeta. I la seva única explicació era que els xiulets eren conseqüència del "rentat de cervell" que es porta a terme a les escoles del Principat i d'Euskadi. Conseqüència d'uns polítics tancats i excloents que manipulen la seva població, es podia llegir també en altres editorials. En definitiva, es va titllar d'analfabets víctimes de la manipulació tots aquells que van xiular i que no senten com a seu l'himne espanyol.

Com si el fet de no sentir-se espanyol fos per un tema d'analfabetisme o d'alienació mental. Incapaços d'entendre la desafecció nacional d'uns pobles dels quals també en neguen l'existència, es van tirar als braços del recurs fàcil, la ridiculització de l' "enemic", analfabet i marginable, víctima de conspiracions gairebé judeomaçòniques i mereixedor dels pitjors insults. Tot plegat una bona mostra de la tolerància espanyola envers els altres pobles de la península.

El que sorprèn més de tot plegat és constatar que, un cop analitzat el comportament i l'actitud dels espanyols i dels seus mitjans envers catalans i bascos, els sobti tant el creixement d'aquest sentiment de desafecció cap a Espanya i cap als seus símbols. Sembla una conseqüència bastant evident d'aquell qui t'odia i et recorda a diari aquest sentiment. O et tracta d'analfabet per pensar diferent d'ell. Enlloc de mirar d'atraure els "desafectes" al sentiment espanyol, facilitant-ne la seva adhesió, els insulten i així els allunyen encara més.

Certament una tàctica sorprenent, però molt habitual en la història castellanoespanyola. El conegut "fent amics", versió espanyola. Doncs per una vegada i sense que serveixi de precedent, esperem que se surtin amb la seva i portin aquesta tàctica fins al final. Els aplaudirem des d'ací. Com aplaudirem el seu himne quan siguem independents i ens visitin en partit oficial. Ep, o no!

La Vall del riu Vermell

Recodeu fa temps que cantaven una cançó que deia algo com:

“Trobarem a faltar la cervesa,
i els cubates de ron bacardi.
Trobarem a faltar la ressaca,
que portàvem diumenge al matí”

Però era més llarga, i per molt que penso no hem surt cap més estrofa, estic segur que més d'un lector d'aquest bloc la recorda...
Si la recordeu poseu un comentari...

Apa Visca el Barça!

BRAMS torna!!!

La setmana passada va fer quatre anys que Brams s’acomiadava al camp de futbol de Berga davant més de 10.000 persones. Vam decidir plegar per no córrer el risc d'esgotar el projecte i per guardar-lo en el seu millor moment en el lloc més destacat del museu dels grans records.
La nostra intenció era començar de nou. No volíem dedicar-nos a recollir fruits fins que haguéssim oblidat l'art de sembrar. I així ho vam fer: uns amb projectes propis –Aramateix, Dept., Dijous Paella–, i altres sumant-se a grups ja existents: Strombers, Skàndol Públic.
Hem tornat a la batalla de donar-nos a conèixer –com havíem fet durant anys amb Brams– en un terreny molt més advers per la manca progressiva de mitjans de comunicació que difonen la música catalana en el propi país. Però ser tossut és més senzill si fas la feina que t'agrada.

Vet aquí, però, que l'any que ve es compliran 20 anys del naixement de Brams i tenim moltes ganes de celebrar-ho perquè ens ho havíem arribat a passar molt bé i perquè vam quedar com bons amics. I com que ens morim de ganes de tornar a tocar aquelles cançons, volem fer públic que l'any que ve, coincidint amb el vintè aniversari del naixement de Brams, farem uns quants concerts.

Això no vol dir que el grup torni a emprendre la carrera de manera estable, farem alguns concerts a principis d'any per no entorpir el desenvolupament dels nostres grups actuals, que són els projectes en què creiem i que seguim volent defensar.

Ens motiven, com dèiem, unes ganes boges de tornar a fer concerts de Brams i l’emoció que vessava de les nostres mirades quan ens estàvem plantejant aquesta possibilitat. En cap cas ens empeny una qüestió econòmica i per tant vam demanar a Plural Produccions, que és qui gestionarà aquests concerts, que mantingués el catxet de la darrera gira de Brams, l'any 2004.

Mentre duri el setge no
signarem la rendició!

Salut i revolució!

Possiblement el penal més estúpid del món

No es lo puto gusiluz, es lo puto crack

Chelsea 1 - Barça 1

No tinc paraules per descriure l'esclat d'eufòria, la descarrega d'adrenalina que vam tenir ahir els cules...,
Us deixo un parell de videos, la retranmissió de RAC1 i de Catalunya Radio.

RAC1


Catalunya Radio